Què passa amb el reconeixement institucional? A la universitat espanyola la docència es valora per sota d’altres activitats, com per exemple la recerca, i això sembla que és un fre per a molts professors.
L’escàs incentiu i valoració de la docència és un problema generalitzat, que s’observa en molts llocs, no només a Espanya. Resulta significatiu que aquí parlem habitualment d’activitat investigadora d’una banda i de càrrega docent de l’altra, com si la docència fos aquest preu que hem de pagar per poder dur a terme altres activitats més importants i prestigioses. Efectivament, aquesta és una altra de les reclamacions que hem de fer als responsables acadèmics: cal que revisin els criteris d’avaluació del professorat i els criteris de promoció per posar la docència al lloc que li correspon.
No obstant això, nosaltres creiem que també cal apel·lar al sentit de la responsabilitat i professionalitat del professorat. Ens paguen perquè fem la millor feina possible, en el marc d’aquell temps que la institució o nosaltres mateixos hem decidit dedicar a la docència. L’actitud de no fer l’esforç perquè no es valora prou és simplement inadmissible, de la mateixa manera que no admetríem que un cirurgià no fes l’esforç d’aprendre i aplicar les tècniques quirúrgiques més modernes i eficients argumentant que aquest esforç no se li reconeixeria.
El que certament no és prudent és ignorar l’escala de valors que s’utilitza en el camí de l’estabilització del professorat. És clar que, de moment, en els concursos actuals d’habilitació, o en els processos d’acreditació, el criteri principal de valoració és la qualitat de l’activitat investigadora i que seria un suïcidi no prioritzar aquesta activitat mentre s’està en procés d’estabilització. Malgrat això, comencen a conèixer-se casos en els quals un bon projecte docent, ben contextualitzat en el marc de l’EEES i del sistema ECTS ha resultat decisiu en una prova d’habilitació o una acreditació.
En tot cas, una vegada aconseguida l’estabilització, els professors hauríem de començar a prioritzar la nostra escala de valors i actuar més en funció de les nostres motivacions personals. Tenim una professió privilegiada, que ens ofereix molts graus de llibertat a l’hora d’orientar la nostra activitat i simplement no és lògic que acabem orientant aquesta activitat en funció de criteris externs que no compartim.
Per finalitzar, hem de reconèixer que s’adverteixen signes que l’activitat docent de qualitat podria començar a valorar-se cada vegada més, de manera institucional. Assegurem-nos llavors que tindrem alguna cosa per posar a sobre de la taula el dia en què es comencin a reconèixer i premiar els treballs docents de qualitat.
