Crèdits ECTS. Temps de cada activitatLa programació centrada en l’aprenentatge requereix una estimació raonable del temps que ha de dedicar l’estudiant a cada una de les tasques que han estat planificades. Tanmateix, tots sabem que hi pot haver una elevada variació en el temps de dedicació. Hi haurà estudiants que podran fer la tasca en poc temps i d’altres en requeriran molt més, en funció de la seva competència. Com ho fem, llavors, per calcular el nombre d’ECTS d’una assignatura? I per calcular el temps que triga un estudiant a fer cada tasca?
En primer lloc, el nombre d’ECTS d’una assignatura ha de venir determinat pels responsables del pla d’estudis. Aquesta ha de ser, per tant, una dada d’entrada en el procés de disseny de l’assignatura. Mentre no es prenguin aquest tipus de decisions, un plantejament que sol funcionar bé és assumir que els estudiants han de dedicar una hora de temps addicional per cada hora de classe de l’esquema horari actual, basat en crèdits LRU. Això ens porta a una fórmula senzilla per passar de crèdits LRU a ECTS: crèdits ECTS = 0,8 x crèdits LRU.
Dit això i coneguts els crèdits ECTS de la nostra assignatura, la nostra feina com a professors és omplir d’activitats significatives tot el temps corresponent als ECTS assignats a l’assignatura. Per això és molt important fer l’estimació del temps de cada tasca del programa d’activitats. En això tenim una certa experiència, ja que sempre hem calculat amb força precisió el temps que deixem als estudiants per resoldre les preguntes i els problemes dels exàmens.
Efectivament, sabem que la variació en el temps que requereixen els estudiants per fer una tasca pot ser elevada, especialment si el professor no exerceix cap control sobre aquest procés. Sovint, hi ha estudiants que s’encallen en una tasca i hi acaben dedicant moltes hores de manera totalment improductiva, amb greu perjudici per a altres assignatures. Aquesta situació s’acaba tornant en contra del professor, que rep queixes dels estudiants, per una presumpta mala estimació del temps de dedicació, o de professors d’altres assignatures del mateix curs, que l’acusen d’acaparar un temps excessiu de dedicació dels estudiants.
Nosaltres proposem exercir un control sobre la situació, de la manera següent: en les instruccions del curs ha de quedar molt clar que els estudiants han de dedicar a cada tasca el temps que s’ha previst per fer-la, però no més. Si en aquell temps la tasca no s’ha acabat, llavors l’estudiant ha d’identificar els dubtes i preparar-se per exposar-los als companys o al professor, a l’inici de la classe següent. En vista d’aquests dubtes, el professor pot decidir que l’estudiant ha de dedicar més temps a la tasca, però ara la situació està sota el seu control. Òbviament, és necessari cedir un cert temps de classe perquè els estudiants puguin resoldre els dubtes, potser amb una petita reunió de grup o amb l’ajuda del professor.
Aquest plantejament té diversos avantatges addicionals. D’una banda, l’estudiant es fa més conscient del procés d’aprenentatge i aprèn a identificar els dubtes i a posar-hi remei a temps. D’altra banda, estem ensenyant l’estudiant a adoptar una actitud molt pròpia de l’enginyer: fer el millor treball possible en el temps que ens han donat o que nosaltres ens hem marcat.
Com a complement a aquesta mesura, és important que el professor reculli sistemàticament dades sobre el temps de dedicació dels estudiants. El procediment pot ser molt simple: fer circular un full amb la llista d’estudiants de classe, de manera que cada estudiant apunti al costat del seu nom el temps que ha dedicat fora de classe a l’assignatura. Segons la nostra experiència, perquè les dades siguin fiables convé fer aquesta recollida sovint (per exemple, cada setmana). Un altre procediment de recollida del temps dedicat a cada activitat consisteix a preguntar-lo en cada lliurament (ja que cada activitat, o cada seqüència d’activitats, sol acabar amb un lliurament). Tanmateix, ja que les normes no s’aplicaran de manera completament estricta, les dades recollides poden posar de manifest problemes de mala estimació o situacions de dedicació fora del que seria normal en algun estudiant o grup d’estudiants.
Finalment, aquesta insistència d’estar en condicions per donar dades sobre com s’ha utilitzat el propi temps té un cert valor pedagògic, ja que ajuda a inculcar als estudiants dues idees bàsiques: que aprendre requereix temps (i esforç) i que el temps és un recurs molt valuós, que cal administrar amb saviesa.
