Els mètodes docents que s’estan plantejant requereixen una planificació detallada de tot el que ha de fer l’estudiant al llarg del curs. No és aquest plantejament, altra vegada, excessivament paternalista? No correm el perill de produir titulats amb escassa iniciativa pròpia i poca autonomia per fer les coses per si mateixos?
Efectivament, l’element clau de la programació docent centrada en l’aprenentatge és la planificació detallada de tot el que han de fer els estudiants (dins i fora de classe) per assolir els objectius d’aprenentatge. S’han d’establir també amb detall quins són els productes de les tasques encomanades (que anomenem lliuraments) i quan han d’estar preparats. Això contrasta amb el que podríem anomenar programació centrada en l’ensenyament, en la qual l’element clau és la planificació de les tasques que farà el professor i, més concretament, les seves explicacions a classe. En altres paraules, els professors hem de planificar i gestionar les hores de treball de l’estudiant que es corresponen amb l’assignació d’ECTS de la nostra assignatura. És això excessivament paternalista?
El primer que cal dir és que un bon pla format per passos que es perceben com a assequibles és un element clau de motivació per aconseguir que els estudiants facin les tasques i aprenguin. Però no només els estudiants. Se sap que les persones, en general, funcionem millor quan tenim un pla detallat per desenvolupar una activitat determinada. Això és exactament el que fan els enginyers quan s’enfronten a un projecte: establir un pla detallat del que cal fer, quan cal fer-ho i quin és el resultat de cada pas del pla. No podem acceptar que allò que al món professional es considera una bona pràctica, al món acadèmic es consideri excessivament paternalista.
També sabem que si el treball que s’ha de fer condueix a un resultat ambiciós, els estudiants se senten doblement motivats. I justament com més ambiciós és el resultat final, més necessari és establir un pla detallat pas a pas del camí que cal seguir. Algú es pot plantejar pujar la muntanya del seu poble sense una planificació excessiva. Simplement agafa una motxilla i un entrepà i comença a caminar. Ja pararà a menjar-se’l quan ho consideri oportú. Però si el que es proposa és escalar l’Everest, llavors necessita establir un pla molt minuciós de tot el que farà, on establirà els diferents campaments base, què ingerirà en cada moment i quants metres avançarà en cada esforç. En realitat, la falta d’un pla detallat del que han de fer els estudiants en les nostres assignatures ens impedeix aconseguir objectius més ambiciosos amb ells.
Finalment, cal dir que no necessàriament el professor ha d’establir sempre tots els detalls del pla de treball dels estudiants. El més adequat és que el professor de primers cursos sí que estableixi amb detall el pla de treball i les eines perquè l’estudiant el segueixi (treball cooperatiu, avaluació contínua…) Els estudiants que seguint el pla obtenen bons resultats viuen a la seva pell la importància del treball continu, de l’esforç i d’una planificació adequada. Aquestes planificacions rígides dels cursos inicials serveixen d’exemple per als estudiants. A mesura que avancen en els estudis, s’han de trobar amb plans més oberts i indefinits, de manera que siguin ells mateixos els que acabin de concretar els detalls de com i quan faran les tasques i que fins i tot decideixin quines tasques faran.
En resum, un pla detallat de treball no solament no és un element paternalista, sinó que és un element indispensable per a la bona enginyeria. És la nostra responsabilitat ensenyar els estudiants primer a seguir plans de treball i després també a dissenyar-los.
