Els mètodes centrats en l’aprenentatge requereixen sens dubte un escenari més apropiat que el que tenim ara: aules massificades i amb un mobiliari que no facilita el treball en grup, que sembla que és un element clau. Com ens enfrontem a aquestes circumstàncies “hostils”?
L’escenari és el que és, no perquè no hi hagi alternatives, sinó perquè és un escenari que funciona bé per als mètodes tradicionals i no hem tingut la necessitat de canviar-lo. L’esforç que fem ara els professors per canviar els plantejaments docents de les nostres assignatures ha de venir acompanyat d’un esforç dels responsables acadèmics per anar adaptant-hi l’escenari, canviant el mobiliari de les aules i la mida dels grups de classe. I així hem de reclamar-ho.
No obstant això, tenint en compte que les coses no canviaran de manera immediata, hem d’estar disposats a experimentar fins i tot en condicions no òptimes. Per fer-ho, podem ajudar-nos de tècniques que són ben conegudes i que poden facilitar-nos molt la tasca.
Així, per exemple, sabem que la dificultat més gran que planteja el fet de tenir un grup nombrós a classe és poder donar a tots els estudiants retroalimentació amb freqüència i a temps, a partir dels lliuraments i les proves que vagin fent al llarg del curs. Per enfrontar-se a aquest repte poden ser molt útils estratègies d’autoavaluació o avaluació entre companys, en virtut de les quals els estudiants ajuden el professor a avaluar els treballs fets per ells mateixos o per companys a partir d’uns criteris clarament establerts pel professor. A més, aquestes estratègies incideixen en altres objectius formatius importants, com ara la capacitat de reflexionar sobre el treball efectuat o la capacitat d’emetre judicis de valor sobre el treball dels altres.
Finalment, i també sobre el problema del nombre elevat d’estudiants a classe, que sembla que és una de les barreres de la innovació docent que s’esmenten més sovint, convé tenir en compte que a moltes escoles i facultats el problema ja comença a ser el contrari: una falta d’estudiants de nou ingrés. Això és especialment cert en algunes enginyeries, com ara telecomunicació o informàtica. No és raonable que, de manera gairebé instantània, passem de la preocupació per la massificació a la preocupació per la falta d’estudiants. En algun punt intermedi d’aquesta transició hi ha d’haver una oportunitat per a una organització docent basada en grups petits de classe (entre 30 i 40) que faciliti la implantació de mètodes innovadors que puguin ajudar a recuperar l’interès dels estudiants en els nostres plans d’estudis. Aquesta també ha de ser una de les nostres reclamacions per als responsables acadèmics.
