I què fem amb els estudiants que compaginen estudis i feina? És clar que, si més no en l’àmbit de les enginyeries, el nombre d’estudiants que treballen és elevat, i també és clar que aquests mètodes docents són molt més exigents quant a l’assistència a classe i al treball continuat. Com podem tenir en compte aquesta realitat?
Una primera reflexió sobre això és que, segons el nostre parer, hi ha dos tipus d’estudiants que compaginen estudis i feina: els que inevitablement necessiten treballar per pagar-se els estudis i els que treballen perquè troben poc valor en el que ocorre a classe i consideren més rendible utilitzar el seu temps per treballar i ja troben alguna manera d’aconseguir el material del curs i es preparen els exàmens quan toca. Estem convençuts que la majoria d’estudiants són d’aquest segon grup. Un dels objectius del nostre ensenyament hauria de ser aconseguir que els nostres estudiants adjudiquessin tant valor al que ocorre a classe i a les tasques que hi hem preparat que es diguessin a si mateixos: «Això no m’ho puc perdre. Ja treballaré quan acabi la carrera.»
En qualsevol cas, no convé posar en el sistema més dificultats de les que són estrictament imprescindibles. No fem èmfasi en l’obligatorietat de l’assistència a classe (la qual cosa pot portar a un debat conflictiu amb els estudiants), sinó en l’obligatorietat de fer les tasques i lliurar-ne els resultats en el moment establert per fer-ho (el qual és molt menys discutible). A més, convé oferir una certa flexibilitat en els lliuraments, que es pot negociar en privat, en funció de les circumstàncies particulars. També convé prendre algunes precaucions a l’hora de formar grups (per exemple, convé posar en el mateix grup estudiants que treballen però que poden reunir-se si és necessari durant els caps de setmana). Això sol ser suficient perquè molts dels estudiants que treballen puguin seguir el curs, amb molt esforç però sense posar en qüestió els principis organitzatius de la programació centrada en l’aprenentatge.
Els problemes seriosos acaben sorgint en el cas dels estudiants que simplement no disposen del nombre d’hores de dedicació que requereixen els ECTS assignats a l’assignatura. En aquest cas la resposta no pot ser cap altra: «Torna a matricular-te quan disposis de temps.»
En qualsevol cas, coneixem exemples en els quals el professor ha estat capaç d’arbitrar un sistema en què des del primer moment es detecta quins són els estudiants que no poden seguir el pla establert per falta de temps i hi negocia un pla alternatiu (el pla B), que pot incloure algunes hores de consulta i dos o tres exàmens, més o menys tradicionals, sense perjudicar amb això la dinàmica general del curs. Al cap i a la fi, aquest pla B és el que haurien seguit, en el format tradicional, els estudiants que no tenen temps per anar a classe.
